Sense por i en català.
Qui cony és Jordi Pujol i Soley?
No és una pregunta retòrica ni una imitació irònic d'aquell cèlebre desdeny que
deixés anar amb gest xulesc i aires de perdonavides: "Qui cony és la
UDEF?" ... No És un dubte raonable, sincera, que inquieta qualsevol ment
més o menys equilibrada.
És la personificació de la
cobdícia professional i sense escrúpols? ... Pot ser, però un usurer sòrdid i
pocavergonya, no arriba a estafar a tota una nació de quaranta-set milions de
ciutadans si no compta amb la protecció de tot un entramat polític, legislatiu,
executiu i judicial al darrere que el protegeixi. Impossible. Ni tan sols un
sàtrapa ambiciós i dèspota pot arribar semblant lladronici sense el beneplàcit
de poders superiors.
No
Potser encaix amb la figura d'un
virrei al qual se li ha concedit prerrogatives de tota mena per raons d'una
concepció absurda d'Estat i polítiques errònies. Tan desgavellat com
previsible. Perquè tant privilegi, gràcia i facultat sense control i durant
tantíssims anys, en mans d'un sol clan, per força ha d'acabar en una aberrant
traïció. Als fets em remeto, seu patriarca, Jordi Pujol i Soley bé podria ser
el penúltim virrei traïdor.
En qualsevol cas un mal bitxo
que ha robat història i Llengües; que ha robat reputació als catalans de bé i
prestigi a tots els espanyols. Que ha intentat robar Espanya als catalans i
Catalunya als espanyols per establir un feu en què allotjar els seus vilanies
sense haver de donar quantes davant ningú, sol davant si mateix i abans satanàs
el dia que es mori.
Un esbós d'Honorable que ha
acabat en creu indigne per a la institució, per al càrrec, per a la democràcia
i el sistema.
Un tipus sinistre que s'ha
enriquit empobrint al seu poble. I que quan algú li ha dit: --fins aquí vas
arribar Jordi, no ha dubtat a fer públiques les seves vergonyes, i els altres
posin al descobert les seves monumentals abusos, fraus i atracaments, si amb
això posa fora de perill la seva fabulosa fortuna i dels seus plançons.
Sembla la reencarnació de l'avar
Harpagon de Molière, disposa la seva mesquina roïndat a penjar criats, família,
fins i tot al mateix per recobrar i salvar el vil metall que havia atresorat.
Traducción aquí mismo.
Sin miedo y en catalán.
¿Quién coño es Jordi Pujol i
Soley? No es una pregunta retórica ni un remedo irónico de aquel célebre desdén
que soltara con gesto chulesco y aires de perdonavidas: “¿Quién coño es la
UDEF?”... No. Es una duda razonable,
sincera, que inquieta a cualquier mente más o menos equilibrada.
¿Es la personificación de la
codicia profesional y sin escrúpulos?... Puede, pero un usurero sórdido y sinvergüenza,
no llega a estafar a toda una nación de cuarenta y siete millones de ciudadanos
si no cuenta con la protección de todo un entramado político, legislativo,
ejecutivo y judicial detrás que lo proteja. Imposible. Ni siquiera un sátrapa
ambicioso y déspota puede alcanzar semejante latrocinio sin el beneplácito de
poderes superiores.
No.
Quizás encaje con la figura de
un virrey al que se le ha concedido prerrogativas de todo tipo por razones de una
concepción absurda de Estado y políticas erróneas. Tan descabellado como
previsible. Porque tanto privilegio, gracia y facultad sin control y durante tantísimos
años, en manos de un solo clan, por fuerza ha de terminar en una aberrante felonía.
A los hechos me remito, su patriarca, Jordi Pujol i Soley bien pudiera ser el
penúltimo virrey traidor.
En cualquier caso un mal bicho
que ha robado historia y Lenguas; que ha robado reputación a los catalanes de
bien y prestigio a todos los españoles. Que ha intentado robar España a los
catalanes y Cataluña a los españoles para establecer un feudo en el que
aposentar sus villanías sin tener que dar cuantas ante nadie, solo ante sí
mismo y antes satanás el día que se muera.
Un bosquejo de Honorable que ha
terminado en borrón indigno para la institución, para el cargo, para la democracia
y el sistema.
Un tipo siniestro que se ha enriquecido
empobreciendo a su pueblo. Y que cuando alguien le ha dicho: --hasta aquí llegaste
Jordi, no ha dudado en hacer públicas sus vergüenzas, y los demás pongan al
descubierto sus monumentales abusos, fraudes y atracos, si con ello pone a
salvo su fabulosa fortuna y de sus vástagos.
Pareciera la reencarnación del
avaro Harpagón de Moliére, dispuesto en su mezquina ruindad a ahorcar criados,
familia, incluso a él mismo por recobrar y salvar el vil metal que había
atesorado.
Saludos y gracias por su atención.